Un dels problemes centrals en la tasca de reconstitució de la ideologia proletària és la construcció de quadres i, en primer lloc, l'esclariment de la naturalesa política del militant comunista. En la mesura que l'aspecte principal de la contradicció principal en l'actual fase del procés de Reconstitució ens obliga a centrar la nostra atenció en l'actual estat de l'avantguarda marxista-leninista, la definició del seu component individual i dels requisits que ha de complir com a portador i defensor de la teoria d'avantguarda cobra la major importància. Si una cop reconstituït el Partit Comunista el problema del militant individual passa a un segon pla, en quedar subsumit en una entitat superior com és la col·lectivitat orgànica del partit (car, precisament, la seva existència pressuposa que ja s'han resolt els problemes a què aquí i ara nosaltres ens enfrontem i que estarà establert el correcte mecanisme d'integració del militant), en l'etapa de Reconstitució la formació del membre d'avantguarda, del dirigent proletari o del quadre comunista, resulta crucial com a pilar bàsic del destacament d'avantguarda marxista-leninista. Mentre que aquest destacament no constitueix encara l'organisme polític proletari qualitativament superior, com a col·lectiu és encara en gran part suma de voluntats, i, per tant, l'actitud i l'aptitud individuals adquireixen el major relleu. La transformació de la voluntat comunista individual en consciència revolucionària es converteix en una de les tasques més importants i urgents per a l'enfortiment de l'avantguarda marxista-leninista i per a l'èxit de la seva lluita per la reconquesta de la posició d'avantguarda ideològica del proletariat.
En aquest sentit, els elements heretats de l'estil de treball revisionista que encara arrosseguem, junt amb la deriva sindicalista en la nostra línia de masses, ens han obligat a rememorar els termes de la polèmica de Lenin amb els economistes i els menxevics sobre el caràcter del membre del partit. En 1902, en el seu Què fer? i enfront de la proposta de practicar el sindicalisme com a activitat principal dels membres del partit que presentaven els economistes , Lenin va defensar que calia “fer dels militants socialdemòcrates dedicats a la labor pràctica líders polítics” [1], i va insistir en el fet que “la nostra missió no consisteix a propugnar que es rebaixi al revolucionari al nivell del militant primitiu, sinó a elevar aquest últim al nivell del revolucionari” [2]; l'any següent, en el II Congrés del partit obrer de Rússia, Lenin va tornar a enfrontar-se contra els qui volien rebaixar la qualificació política dels militants revolucionaris. Aquesta vegada contra el líder menxevic Mártov i amb motiu de l'article 1 er dels Estatuts, que definia el membre del partit, va inquirir a l'assemblea si considerava que qualsevol vaguista o qualsevol garlaire podrien ser considerats membres del partit. D'alguna manera, nosaltres ens trobem, ara, davant una disjuntiva semblant; d'alguna manera, se'ns han presentat com inajornables en la seva solució els interrogants relatius a què entenem per militants d'avantguarda en funció de les actuals necessitats de la Reconstitució, els líders pràctics o els quadres formats íntegrament en tots els aspectes, teòrics i pràctics, de la direcció proletària?, i de com eduquem aquesta avantguarda, amb la perspectiva àmplia del procés històric d'emancipació del proletariat, o en l'immediatesa del treball pràctic?, eduquem a l'avantguarda a l'escola de l'estrateg o a la del líder dirigent d'una vaga?.
Georg Lukács, destacat comunista hongarès, va dir en una ocasió que, per a la seva generació, la figura de Lenin havia suposat una autèntica revelació des del punt de vista del model de dirigent revolucionari. I no ens ha d'estranyar, perquè Lenin és el primer gran dirigent revolucionari que adopta la posició de l'estrateg en la direcció política de la lluita de classes proletària. Efectivament, des de 1830, el cap revolucionari era el capitost de l'estret cercle conspiratiu i clandestí i el líder de barricada. Ni tan sols el partit obrer més potent i organitzat d'Europa, el partit socialdemòcrata alemany, va poder oposar una altra alternativa a aquest tipus de lideratge llevat del tribú parlamentari. Lenin, per contra, representa el líder de les masses en moviment, al cap dels centenars de milers i dels milions d'obrers en acció, dibuixa a la perfecció el perfil necessari del dirigent de les vastes masses que la revolució proletària posa en moviment. A diferència del líder de barricada, que només pot dirigir una acció militar, que s'hi identifica i que fa dependre tot el decurs de la lluita d'aquesta sola acció, reduint amb això tota la capacitat, intensitat i profunditat del moviment polític al marge que puguin atorgar unes poques maniobres tàctiques, Lenin, per contra, aplica a la direcció del moviment una perspectiva estratègica, és a dir, el mètode de combinar accions tàctiques en funció de l'objectiu estratègic, subordinant sempre aquelles a aquest i utilitzant absolutament tots els mitjans possibles, polítics i militars, en relació amb cada fase del moviment. Lenin ens va ensenyar que no pot haver-hi un vertader mètode de direcció de la classe si no es combat la tendència espontània a contemplar la lluita de classes des de la perspectiva de l'instrument tàctic que estiguem utilitzant en cada moment: la tendència al sindicalisme o, en general, a l'economicisme quan tractem de guanyar-nos a les masses als fronts de resistència i de construir el Front Únic; la tendència al parlamentarisme quan obrim el front de la lluita de classes al parlament burgès; la tendència al militarisme quan declarem oberta la guerra contra el capital, etc.
Si se'ns permet utilitzar el paral·lelisme amb l'art de la guerra, podem dir que Lenin significa, per a l'art de direcció política proletària, la cúspide que per a la història militar va suposar la figura del comandant de l'exèrcit de la Unió durant la Guerra de Secessió nord-americana (1861-1864), Ulysses S. Grant. Fins a les guerres napoleòniques, la guerra va estar dominada pel concepte tàctic. Baldament, a diferència d'Alexandre, Napoleó no intervingués personalment en la batalla i romangués a la reraguarda, el cors s'ubicava en una posició des de la qual observava el camp de batalla i dominava tot el decurs de les operacions. Així, la comandància participava directament en la batalla, amb la qual cosa les maniobres tàctiques constituïen l'element principal de la manera de conduir la guerra, per això aquesta gairebé sempre depenia del desenllaç d'una batalla. Però Grant transforma aquest concepte de la guerra invertint la relació estratègia-tàctica en atorgar a la primera la funció principal. D'aquesta manera, Grant comença incloent en la balança del poder militar aquells factors externs que són la base de la forma de vida d'una nació, començant per la seva potència industrial i llurs recursos humans; i, en segon lloc, posa l'accent en la logística necessària perquè el potencial material de la nació serveixi de suport permanent d'una enorme i poderosa màquina de guerra. El camp de batalla és, doncs, l'últim punt de l'atenció de la comandància militar. De fet, Grant se situa sempre a la reraguarda de les batalles, sense establir contacte físic amb el front, operant en funció d'informes que el tenen assabentat de l'estat de tots els fronts. La batalla en curs se subordina al pla general militar: la guerra ja no depèn d'una sola batalla, sinó de tot un conjunt d'operacions que persegueix atènyer un únic objectiu estratègic. El nou concepte de la guerra es corresponia amb les condicions de la nova era que s'obria pas amb el capitalisme industrial, l'expressió més pura i avançada del qual estava esdevenint, i no per casualitat, precisament en el mateix sòl que la forma més avançada de conducció de l'art militar.
Traduint els termes militars als de la polèmica política de Lenin amb els menxevics, es tracta d'adoptar la tàctica-pla enfront de la tàctica-procés que defensaven aquests. D'aquesta manera, concloem que el líder bolxevic representa un estadi superior de desenvolupament, semblant a l'assolit per Grant en l'art de la guerra, en els mètodes de direcció política de la lluita de classes del proletariat. I aquest ha de ser el model en el qual inspirar-nos a l'hora d'abordar les qüestions relacionades amb la formació comunista i l'elevació dels nostres militants al nivell del revolucionari, a l'hora d'escometre la tasca de la construcció dels futurs quadres dirigents del proletariat. Cal, doncs, educar estrategs, no caps militars de barricada, ni sindicalistes, organitzadors de vagues o agitadors (el desenvolupament del moviment ja procurarà que les pròpies masses destaquin, en el moment necessari, caps d'aquests tipus); hem d'elevar-nos en la nostra formació fins a situar-nos a l'alçaria que exigeix aquest salt qualitatiu que històricament va posar en primer pla l'estratègia sobre la tàctica en l'art militar, la revolució sobre la vaga al terreny de la lluita de classes del proletariat, i el Partit sobre el Sindicat (o el partit obrer de vell tipus) en el de la seva organització.
És en aquest sentit que Lenin insistia en el seu Què fer? que el bon dirigent revolucionari no és el “secretari de tradeunió” [3], que orienta la lluita econòmica dels treballadors, car no es tracta únicament de la contradicció capital-treball. Per contra, a l'obrer només se'l pot dotar de consciència política de classe –deia Lenin– des de l'esfera “de les relacions de totes les classes i sectors socials amb l'Estat i El Govern, l'esfera de les relacions de totes les classes entre si” [4], i afegia: “si [el revolucionari] és partidari, no sols de paraula, del desenvolupament polifacètic de la consciència política del proletariat, ha ‘d'anar a totes les classes de la població'” [5]. El quadre d'avantguarda, doncs, ha d'elevar-se fins a la perspectiva superior que li permeti observar i estudiar des de dalt tot l'escenari de la lluita de classes, i combatre tota tendència que empenyi cap a la perspectiva del moviment pel moviment , la perspectiva des de baix que impedeix una contemplació completa de tots els esdeveniments relacionats amb la pugna entre les classes. Tanmateix, aquell elevar-se requereix prèviament certa talla intel·lectual , una actitud mental que d'alguna manera ha de ser adquirida, perquè no és innata, no és espontània ; requereix una preparació, un entrenament, una instrucció que capaciti al quadre comunista per a l'educació i la direcció revolucionària de les masses.
En els últims temps, la burgesia ha deixat constància que té molt present la importància de la qualificació dels quadres per a la direcció del desenvolupament social. No hi ha dubte que, en aquesta qualificació, juga un gran paper la formació cultural i la instrucció en el saber, i tant més per al proletariat per quant la seva consciència es construeix –com ja hem dit– des de la ciència. Sens dubte, la normativa promulgada per l'anterior govern del PP, la Llei Orgànica d'Universitats (LOU), llei que restringeix l'accés de les masses a l'educació superior, i la Llei Orgànica de Qualitat de l'Ensenyament (LOCE), que les allunya de la possibilitat de rebre una formació cultural integral, promovent l'especialització prematura –i, a ser possible, purament tècnica i pràctica– de l'alumnat, persegueixen com a fi precisament obstaculitzar la relació del proletariat amb la cultura, i amb això, entrebancar el desenvolupament de la seva consciència com a classe i la construcció dels seus quadres polítics. Amb aquestes lleis [6], la burgesia ens està dient que s'estima més que els futurs dirigents del proletariat es formin al sindicat i en el moviment pràctic de masses i que la Universitat no influeixi en absolut en aquesta formació; ens està dient que formem quadres d'agitadors abans que de propagandistes, que conreem dirigents pràctics i no teòrics, que formem tàctics, no estrategs; en definitiva, està induint a la classe obrera a educar llurs dirigents en la solució dels seus problemes immediats i no en la comprensió dels problemes globals de la transformació social i de la direcció d'aquesta transformació, en l'elevació cap a la perspectiva revolucionària, fins al punt de vista del comunisme, aquest punt de vista que Marx i Engels ja varen exigir que expressés “els interessos del moviment en llur conjunt” [7] . L'ofensiva de la burgesia contra la participació de les masses en i de la cultura coincideix, precisament, amb un moment en què els destacaments més avançats del proletariat comencen a replantejar-se els problemes relacionats amb el paper de la ciència en la formació de la consciència de la classe i en el de la construcció de llurs quadres dirigents des d'una perspectiva àmplia i integral, no economicista, i els relacionats amb el vincle existent entre la cultura i la reconstitució ideològica del comunisme. Potser es tracti d'una casualitat, però per desgràcia coincideix amb una conjuntura de replegament i afebliment proletari i de fortalesa de la burgesia. El que sí que és clar, almenys per a la burgesia –i ha de començar a estar-ho també per a nosaltres–, és la importància que per a la lluita de classes en general té la qüestió de quina classe posseeix el saber i els ressorts educacionals necessaris per a difondre-la, i entre qui està disposada a fer-ho; el que és clar, també, és que aquesta és una batalla de classe crucial, d'importància estratègica, el resultat de la qual dependrà en gran part el futur èxit a llarg termini de la Revolució Proletària.
No sols de l'actualitat de la lluita de classes extraiem lliçons que ens indiquen la importància de la preparació de quadres com a condició per a dotar a tot futur moviment de masses d'un caràcter revolucionari, també la història ens assenyala en la mateixa direcció. Sense anar gaire lluny, algunes conclusions derivades de la nostra anàlisi de la Revolució d'Octubre ens mostren com pot ser de decisiu que les masses aprenguin, ja durant el capitalisme, el màxim possible sobre el maneig i direcció de les forces productives com a requisit d'independència de la classe i com a primer pas per llur aprenentatge en la futura gestió i direcció de tota l'economia social. Concloíem que aquest ensenyament havia de ser portada en el seu moment a la nostra política sindical en la forma de les reivindicacions concretes que facin possible aquell objectiu. Doncs bé, per què no aplicar aquesta lliçó al problema de conjunt de la direcció política de la classe obrera, tant abans com després de la conquesta del poder?, és que, potser, no cal aprendre a ser dirigent?, és que la direcció del Partit, la direcció de les masses per aquest i, posteriorment, la direcció de tota la societat no exigeixen, en cadascuna d'aquestes etapes, el domini de certes tècniques de direcció, no requereix coneixements que no es poden adquirir de forma espontània, sinó mitjançant l'aprenentatge per l'estudi i l'experiència?.
La mateixa idea de preparació , d' aprenentatge, relacionada amb la tasca primordial de la construcció de quadres com a mitjà per a l'enfortiment de l'avantguarda marxista-leninista i de la seva posició en la lluita entre les dues línies en el si de l'avantguarda teòrica, ens informen que la naturalesa del punt de partença en què hem de situar-nos és essencialment teòrica . Endemés, ho confirma l'objectiu que ens hem marcat en definir les qualitats del quadre comunista seguint el model que representa Lenin, les qualitats de l'estrateg. Però, en quin sentit ha de ser entès això? Per descomptat, en el d'allunyar-nos de l'aprenentatge pràctic, dels ensenyaments de les lluites a peu de carrer. Hem de combatre tota proposta o tota tendència que afavoreixi el conreu de la pràctica enfront de la teoria, que comporti l'educació política a l'escola de la pràctica, de l'organització i del treball quotidià (practicisme) enfront de l'educació a l'escola de l'estudi teòric i de l'elevació intel·lectual del militant; hem de combatre tota actitud teòrica o pràctica que condueixi a la infravaloració del paper de la teoria en la formació dels quadres comunistes i que impliqui la minusvaloració de tot esforç, individual o col·lectiu, per elevar culturalment i ideològica als militants d'avantguarda. Però també cal combatre la idea de la formació teòrica en el sentit purament formal, que la instrucció dels comunistes consisteixi en un agregat indiscriminat de dades i de coneixements. En absolut. Es tracta de formar en i des de la ideologia proletària, en i des del marxisme-leninisme, però no entès com a filosofia política , sinó com a concepció del món . L'objectiu consisteix en el fet que els comunistes acabin assumint el marxisme-leninisme com Weltanschauung (concepció del món), que és la forma vertadera de concebre la ideologia proletària, superior a la forma tradicional –fins i tot podríem dir, espontània – d'aprehendre'l que va ser dominant durant la major part del Primer Cicle Revolucionari, el comunisme entès gairebé exclusivament com a teoria política. Aquesta suposa una pràctica reduccionista de tot el ric complex ideològic del marxisme-leninisme, i condueix a tindre'n una concepció unilateral. Precisament i amb tota probabilitat, una de les causes de fons de la derrota del proletariat en aquest cicle calgui cercar-la en aquest dèficit ideològic. Si més no, és possible com a explicació en la mesura que part dels problemes varen procedir de la incapacitat ideològica per a donar respostes polítiques concordes amb les noves situacions històriques que presentava el procés de transformació de la societat.
El predomini de la concepció estreta del marxisme com a filosofia política va ser un cas general durant tot el Cicle d'Octubre dins del moviment comunista internacional. La causa fonamental residia en que els partits comunistes es varen fundar sempre sobre una base programàtica i sota una tutela externa (la Internacional Comunista). Fins i tot molts dels desenvolupaments ideològics del principal partit d'aquell moviment, el partit bolxevic –que sí es va formar i es va desenvolupar en virtut de la solució de debats teòrics de profund calat– es realitzen, sobretot després de la mort de Lenin –tot i que també, en part, sota la direcció d'aquest–, en funció de problemes conjunturals, problemes que, a més, es resolen moltes vegades d'una manera insatisfactòria des del punt de vista de la relació entre la superació d'aquestes determinades conjuntures polítiques i les exigències a llarg termini del moviment cap al Comunisme.
Exemples d'aquests problemes resolts de manera insuficient, i que aquí només apuntem en aquest últim sentit, són: la qüestió del capitalisme d'Estat –l'economia estatalitzada– en la societat de transició, que va quedar en l'aire en el X Congrés del partit bolxevic i que, per al XV, ja havia desaparegut com a problema quasi per art de màgia, en identificar-se capitalisme d'Estat amb socialisme o, si es prefereix, estatització amb socialització dels mitjans de producció; l'irresolt debat sobre la manera de conduir la transformació de les relacions socials al camp rus, a partir de 1924 (es va considerar un escrit últim de Lenin titulat Sobre les cooperatives , com el pla leninista de col·lectivització del camp , quan, d'una banda, era només un text de reflexió destinat per al debat i no una proposta de resolució d'aquest, i, per un altre, no atenia a tots els aspectes del problema –com, per exemple, la lluita de classes al camp); l'insuficient desenvolupament de la teoria del Socialisme en un sol país com a resposta a les necessitats del progrés de la Revolució Proletària Mundial a partir de la segona meitat de la dècada dels 20, que va alimentar una marcada tendència al nacionalisme (social-xovinisme) en el partit comunista soviètic i la seva desviació cap a la teoria de les forces productives ; la renúncia a la independència política del comunisme per mor d'una aliança a qualsevol preu contra el feixisme amb la socialdemocràcia i el liberalisme (tàctica referendada pel VII Congrés de la Komintern); la subordinació de la ciència als interessos de la política fins a manipular els resultats d'aquella i tergiversar l'essència del marxisme ( cas Lysenko , en Biologia, cas Kozyrev , en Astrofísica), etc. Tots aquests debats estan referits al cas soviètic i, encara que mai se'ls hi acaben de trencar els llaços amb les necessitats de fonamentació teòrica que tot desenvolupament exigeix com a premissa, sí es percep una marcada tendència al predomini d'allò conjuntural, a resoldre interessadament en funció de les necessitats immediates de la línia política o de l'estat de coses vigents.
Si això succeïa en l'organització d'avantguarda del moviment comunista internacional, molt més accentuada es presentava aquesta tendència al reduccionisme polític de l'anàlisi marxista en els partits germans, on moltes vegades es limitaven simplement a traduir al seu interior els resultats polítics dels debats que havien tingut lloc en el si del partit comunista soviètic.
En l'Estat espanyol, per la seva banda, a aquestes peculiaritats comunes al moviment general se'n uneixen d'altres particulars degudes a les pròpies condicions de l'evolució socioeconòmica i política del país, i, en particular, a l'escàs arrelament que en el moviment obrer va tenir sempre el marxisme. Primer, per l'hegemonia de l'anarquisme durant l'època de l'AIT; després, quan a Europa el socialisme d'inspiració marxista acaba per hegemonitzar el moviment obrer (baldament gairebé sempre d'una manera més formal que real), perquè l'Estat espanyol va quedar al marge d'aquest procés. Efectivament, quan, a mitjan segle XIX, Julián Sanz del Río, intel·lectual amb predicament entre els sectors progressistes que tenien influència en l'incipient moviment obrer, va visitar Alemanya, nació amb una efervescent tradició filosòfica, amb la intenció de cercar una filosofia que pogués emmarcar els projectes polítics de la burgesia revolucionària, es va trobar que dues escoles hi estaven de moda entre les elits intel·lectuals: el socialisme (sobretot, Hess, Weitling i l'escola del vertader socialisme) i el krausisme. Va triar aquesta última corrent de pensament i la va introduir a Espanya, prestant posteriorment les bases teòriques del discurs polític d'alguns sectors d'oposició al sistema de la Restauració i del reformisme liberal de finals del segle XIX i del primer terç del XX. En l'època en la que Sanz del Río va estar pensionat pel govern espanyol a Alemanya, ni el marxisme hi havia encara arrelat com corrent alternativa del socialisme, ni en l'Estat espanyol el desenvolupament del proletariat era prou important com perquè la intel·lectualitat avançada fóra sensible a les seves necessitats teòriques. A Espanya encara no s'havia consumat la revolució burgesa, i ni tan sols havia entrat encara en escena el partit democràtic (tot això s'esdevé abans de la Gloriosa Revolució de 1868). Amb tot, i ja que la frontera pirinenca romania impermeable a la penetració de qualsevol influència del socialisme francès, es va perdre una bona ocasió per a haver creat primerencament una escola de pensament socialista a Espanya que haguera facilitat la creació de condicions culturals per a la posterior recepció del marxisme. Al contrari, va florir el pensament humanista i personalista que dipositava en l'educació de l'individu tota esperança de renovació. Quan en l'Estat espanyol es varen crear el primer partit i el primer sindicat obrers (en 1879 i 1888, respectivament), en l'ambient intel·lectual de l'època el marxisme no hi era present seriosament. La influència del reformisme i de la ideologia burgesa va ser, en conseqüència, massa important en la fundació d'aquests òrgans del ja sòlid moviment obrer en l'Estat espanyol. De fet, el marxisme mai constitueix l'única font d'inspiració per a la política del PSOE (Guesde influeix més que Marx en l'elaboració teòrica i política del partit en les seves primeres etapes), i quan la seva ala esquerra s'escindeix per a formar el PCE, ho fa més en virtut dels esdeveniments que havia provocat a l'escenari internacional un esdeveniment com la Revolució d'Octubre, que com a fruit d'un procés intern de delimitació política i ideològic. Posteriorment, només durant conjuntures històriques d'auge de la lluita de classe del proletariat el marxisme recupera el seu paper protagonista al prosceni polític espanyol: durant la II República i en el tardofranquisme el marxisme es col·loca com a referència de primera línia per als sectors d'avantguarda de la societat i per al moviment obrer; no obstant, en ambdues ocasions es presenta en el seu aspecte esbiaixat de pensament polític: alimenta els programes d'innumerables grups i partits, però les seves línies polítiques no se sostenen sobre una sedimentada tradició filosòfica que haguera familiaritzat amb la concepció del món marxista a promocions d'intel·lectuals i a generacions de dirigents obrers. Aquesta fallada ocasionarà greus conseqüències quan en la Transició sigui derrotada l'opció rupturista (ja de per si, enfocada al mode petit-burgès), i amb la monarquia parlamentària vagi desapareixent gradualment tot aquest moviment polític revolucionari, rastre rere el qual no en quedarà absolutament res del discurs proletari.
Fet i fet, en l'història contemporània de l'Estat espanyol el marxisme no va arrelar mai com a escola de pensament, i la seva història política tot just va deixar testimoni. El fet que aquí no puguem esmentar a cap Kautsky, Labriola o Plejánov, diu prou per si sol del paper que les idees de Marx hagin pogut jugar en l'orientació del proletariat espanyol en la seva lluita de classe, pobre en el terreny polític i nul en el teòric. Amb això no volem insinuar que una de les tasques actuals hagi de ser la d'implantar el marxisme com a escola filosòfica a Espanya. En absolut. Potser en els prolegòmens de la primera gran onada de la Revolució Proletària Mundial cabés certa autonomia entre la lluita teòrica i la política. El monopoli gairebé exclusiu del coneixement en mans de la intel·lectualitat permetia que determinats individus resolgueren les qüestions de fons més teòriques, mentre que el partit s'ocupava de l'agitació i de la propaganda. Però des del moment que el partit de nou tipus leninista s'ha convertit en el punt de partença per a l'inici de la pròxima onada revolucionària, aquesta divisió del treball ja no pertoca. Ara, és amb el Partit Comunista com a centre que el proletariat escomet la lluita de classes en els tres nivells que va descriure Engels: econòmic, polític i teòric. Ja no té sentit parlar del marxisme com a filosofia i del marxisme com a línia o programa polític de forma separada. Si ho distingíem en la petita valoració històrica sobre la vigència del marxisme en el moviment obrer internacional durant el Primer Cicle Revolucionari, era perquè, a més de constituir un fet, ens permetia explicar les raons del reduccionisme polític a què va ser sotmès el pensament de Marx de manera generalitzada en el món i exagerada en l'Estat espanyol. Però el nou cicle de la Revolució Proletària pressuposa superada la dicotomia intel·lectualitat burgesa-moviment obrer que va caracteritzar al Cicle d'Octubre i, per tant, també la tendència a l'autonomització de la direcció de la lluita en les diferents esferes de la confrontació social. Al contrari, totes s'articularan entorn del Partit. Tanmateix, això comporta el repte d'assumir el marxisme com a totalitat, com a cosmovisió, com Weltanschauung . La conservació dels vincles i interrelacions existents entre els diferents plans de la lluita de classes permetrà majors garanties en la cohesió ideològica entre els fonaments teòrics i les resolucions polítiques i una més profunda visió crítica que permeti en tot moment l'adequació de la línia política a les necessitats del desenvolupament real de la societat, sense hipotecar el futur revolucionari per les necessitats polítiques del moment, per molt apressants que aquestes ens semblin.
L'obligació que actualment ens imposen les tasques relacionades amb la Revolució Proletària d'assumir el marxisme-leninisme com un tot, com a concepció del món, no significa que la política hagi deixat de ser el terreny decisiu de la lluita de classes, en general, i que la Reconstitució del Partit Comunista hagi deixat de ser la tasca política més urgent per al proletariat conscient, en particular. Per contra, la política continua sent l'expressió concentrada de la lluita de classes i el punt que permet la transició de la crítica social a la pràctica social, lloc d'assentament necessari, per tant, per a l'obra de transformació del proletariat. Però que la política sigui el principal i la lluita pel poder polític el verdaderament important és una cosa, i una altra ben diferent considerar que és en termes polítics com es resolen totes les formes de la lluita de classes o que sigui el punt de vista de les necessitats de la política en curs les que dominen les anàlisis dels problemes que planteja la lluita de classes. El domini del criteri de la política per la política ha demostrat que genera una tendència al pragmatisme i al tacticisme massa perillosa. La manera de superar-la és adoptant el punt de vista global que ens permeti emmarcar cada moment en el procés en què està inclòs, mantenint sempre la perspectiva de l'objectiu final; i aquest punt de vista només ens el pot aportar el marxisme-leninisme com a cosmologia.
Notes:
[1]LENIN, V. I.: Obras completas . Moscou, 1981. 5ª edició. Tom 6, pàg. 91.
[2]Ibidem , pàg. 134.
[3]Ibid ., pàg. 86.
[4]Ibid ., pàg. 84.
[5]Ibid ., pàg. 87.
[6]Encara que la reforma de la LOCE, promoguda pel PSOE i que serà aprovada a la tardor d'enguany, ha llimat els caires més retrògrads de la Llei (derogació dels itineraris en l'ensenyament secundari i caràcter voluntari de l'assignatura de Religió), alentint la tendència que imposa el capital cap a l'especialització en l'aprenentatge que el PP volia accelerar, s'ha de veure fins a quin punt el nou partit en el poder anul·larà l'abast d'aquesta normativa ultra-reaccionaria. En tot cas, només serà una qüestió de grau: el PSOE va ser qui va introduir la LOGSE, a finals dels 80 , quan ja s'havia demostrat –per exemple, a França– que provocaria un deteriorament en la qualitat de l'educació pública.
[7]MARX y ENGELS: Op. cit ., pàg. 35.